Les mans del taumaturg

Aquesta crònica de Pere Calders tracta sobre la taumatúrgia.

L'escena del començament del conte se situa a l'habitació del protagonista, el qual se sent molt engoixat, té ansietat i claustrofobia i a partir d'aquest moment comença a descriure amb detall tot el que els seus aprecien. Gran part del conte roman explicant tot el que veu i de cop i volta el protagonista veu des d'una galeria llunyana una mans independents del cos que maten de manera violenta un insecte, un borinot. Molt sorprès es deixa guiar per la curiositat i arriba a la galeria on l'atèn una noia jove russa. Era una jove amb pell blavosa i el cabell dividit en dos cantons. Després la noia comença a explicar-li la procedència d'aquestes mans. Aquestes mans independents eren del seu oncle taumaturg, el qual va haver de deixar d'exercir la taumaturgia a causa del bandejament de la revolució russa. El seu oncle va morir en l'intent de creuar la frontera i les mans van quedar cadascuna en una part de la frontera i la seva nevoda les va agafar. El protagonista molt sorprès no s'acaba de creure que aquestes mans determinin el nostre destí i encomanen o bé la mort o la bogeria. De manera que un dia qualsevol li roba les mans a la russa i les enduu a una maquina de escorxar carn on les tritura i seguidament les hi dona a un gos perquè se les menja. El protagonista s'adona que mai s'havia sentit tan lliure, tan bé.

Aquesta crònica toca el tema de la Rússia feudal, en la que la taumatúrgia era un tema important, una realitat.

 

Les llimones cassolanes

Metimna, atrafegada, com mou la cara encesa

damunt el voleiar dels braços i el vestit.

El dinar es cou, es veu lluir la roba estesa

i ja a la cantonada és Licas, el marit.

Liceni trenca un vidre. Naïs s'esmuny, plorosa.

Llavores, arrambant-se al mur i amb passes lleus,

amb una revolada cruel i una amorosa

ha restablert Metimna la pau, que amen el déus.

Cansada, pren la copa de bella transparència

on juguen aires, núvols, solcant un blau camí,

i riu, sabent que a l'aigua mesurarà amb ciència

el raig de la llimona, la mel de romaní.

I beu, dant a l'entorn les últimes mirades.

La llum en el cristall, esparvilladament,

damunt sa cara es mou i l'omple de besades

i li fa cloure els ulls, repòs de tant d'esment.

Aquest poema pertany al llibre dels Fruits saborosos (1906) que, a partir de diferents fruits i diferents escenes quotidianes, aconsegueix introduïrnos en el noucentisme. El tema principal és l'ideal de la dona com a mestressa de casa.

El poema ens parla d'una dona casada, que es diu Metimna i es troba a la cuina de casa seva fent el dinar, poc abans que el seu marit arribi de treballar a casa. Aquesta escena ens situa a la primera estrofa. 

La segona estrofa del poema diu que els dos fills de la parella estan fent malifetes i el nen(Licenci) trenca un vidre i la nena (Naïs) arrenca a plorar. La figura de la mare torna a aparèixer i restableix la pau. En aquesta estrofa podem destacar un matís i es que la dona es la que està satisfeta en tenir la casa, els nens i tot el que està de la seva mà, en ordre.

La tercera estrofa diu que Metimna, la protagonista, beu un got d'aigua al qual li afegeix un rajolí de llimona, i es relaxa fins que acaba dormint-se i així conclou el poema de Josep Carner.

El fet que Carner esdevingui l'escena en el día a día té una intenció i es que evita l'abstracció i es defensa la possibilitat de ser més lliure i original alhora de poetitzar sobre qualsevol cosa, ja que una llimona no té valor poètic. Aquest procest intencionat provoca que la vida quotidiana quedi totalment desrrealitzada i que el poeta pugui crear una quotidianitat ideal. 

La mètrica del poeta és la següent: Quatre quartets de versos alexandrins (alguns de 13 síl·labes, que s'han d'anomenar com si comptessin 12, fenòmen que s'anomena cesura. Els versos són encadenats i de rima consonant. Alterna rima masculina i rima femenina.

Esquema de personatges de "jardí vora al mar"

Jardí vora el mar

   En aquesta novel·la de Mercè Rodoreda, mitjançant un únic narrador al llarg de la obra,  s’explica la història d'una família, la Bohigues, els quals tenen una casa d'estiu en la que gaudeixen de vistes i pau tots els anys quan arriba el bon temps. La novel·la explica sis estius diferents. Els amos de la casa són la Rosamaria i en Francesc que acostumen a estar-se a la casa amb el Sebastià i l’Eulàlia, uns amics d' ambdós de tota la vida.

Durant l’estiu, la Rosamaria queda embarassada però perd el fill i, mentrestant , en Sebastià i la Miranda, una criada de la casa, mantenen una relació una mica passada de volta ja que sobre passa els límits del que entenem com “cortejar”.

   

   Al costat de la casa que tenen la Rosamaria i l’Eugeni, hi ha uns terrenys que comprarà el

senyor Bellom, un home força ric i on, aquest, acabarà edificant-se una casa i convertint-se, en  el veí de la família Bohigues i que també utilitzarà la casa per estiuejar. Arriba un dia, durant l' estiu en que els pares de l’Eugeni, un nuvi de la adolescècia de la Rosamaria,  la van veure de passada ja que no saben res d’ella ni del seu fill, Eugeni, i es trobaven una mica preocupats però no arriben a creuar paraules entre ells ni tenen cap tipus de conversa i, finalment, se’n van sense dir res.

   Finalment, la filla d’en Bellom, que es diu  Maribel, acaba instal·lant-se i vivint amb ell a la casa d’estiu de la costa. Temps després, es casa amb l’Eugeni, que, tristament, acaba morint a la platja. Arribat l’hivern, l’arribada de la Rosamaria suposa una depressió ja que gairebé no surt de casa i acaba sense sortir d’ella degut a l’autèntica pena que sent per la mort de l’Eugeni. Com que no suporta el dolor que la casa fa recordar-li moments i s'arrepenteix de no haver passat més temps amb l'Eugeni. El final de l’obra,  acaba amb el casament de senyor Bellom i la Miranda. La historia acaba oberta ja que queden dues bandes diferents.


Personatges

Jardiner: és el narrador i qui enllaça tots els personatges de l'obra. És una persona sociable, sincera i senzilla. Li agrada que li expliquin les coses clares, i no confia en xafarderies i no lo agrada sentir-les. Li agrada molt passejar de nit. Ajuda sempre que pot, i ell mateix considera que té molta paciència.

Francesc: és el marit de la Rosamaria i el senyoret de la història. És una mica nerviós i yé molt geni. Al fons, és bona persona i té una bona relació amb el jardiner.

Rosamaria: és la dona del Francesc i l'amor platònic de l'Eugeni. Al principi de la novel.la és queda embarassada però perd el fill. És una persona susceptible i molt sensible. La mort de l'Eugeni l'enfonsa totalment i la fa una persona diferent.

Eugeni: és el marit de la Maribel, filla del senyor Bellom. Va ser xicot de la Rosamaria i encara avui la segueix estimant. És una persona oberta i simpàtica. No beu alcohol pero fuma.

Sebastià: és el marit de l'Eulàlia i un amic de la familia amb qui passa els estius. Viatja sovint a l' Àfrica i en un dels seua viatges mor. Està molt prim.

Bellom: és el veí de la casa dels Bohigues. És molt ric i té una filla que es diu Maribel. Creu que amb diners es pot arreglar tot. Pateix moltíssim amb la mort de l' Eugeni.

PLUJA BRODADA

Balla damunt la terra

i s'afina, la fina

esgarrifada. Brilla,

renovellada, neta.

Irisa el gris. Rebota

miralls d'ella mateixa,

perdurable de vidre,

despòtica de pedra.

Xarxes lleus, febres primes

l'agafen, l'extenuen,

agonitzant de corbes,

embriaga de puntes.

I ella perfila curts

laberints de fretura,

brins d'aigua, rams de vent,

fugacitats d'agulla.

Comentari

En aquest poema de Bartomeu Rosselló i Pòrcel, l'autor constantment defineix amb paraules poc usuals, el que és per a ell la pluja, el que desperta en el seu interior i al mateix temps, la pau que en ella troba.

En la primera estrofa, la descriu dient que les gotes d'aigua que cauen fan una mena de ball, i només començar, ja trobem una figura retòrica; la personificació. Seguidament parla d'una pluja fina, d'una pluja que quan ens cau sobre la pell ens és agradable i, a més a més, és neta i pura.En la segona estrofa, parla del color que deixa entreveure en l'aire, en l'espai i la brillantor que emet, i fa una comparació amb el destell dels vidres. En el vers novè, parla de la pluja brodada, com si estigués amb uns fils de connexió que són serens i es poden deformar, dient així "agonitzant corbes". En l'última part del poema, Rosselló-Pòrcel segueix fent referència a les gotes d'aigua que cauen del cel, petites, lleugeres, fines i sense soroll, anomenant-les "brins".

SONET MARÍ

És un sonet que fa referència al mar. 
Parla del mar com si fós una superfície i sobre aquesta es troben els núvols i les boires i el cel blau. A sota de la superfície està ple de misteris ben endins. 
En la segona estrofa es parla de el vent, la força que excerceix sobre la trava(vela) del vaixell i el mar. Els salts dels dofins donen més bellesa al paisatge i constantment veiem un camí infinit, al final un hortizó al que mai podrem arribar. 
En la tercera estrofa s'expressa que aquesta riquesa no es pot definir tan sols amb paraules. La bellesa que contempla és fascinant. Qui tindrà el valor a dir que el poeta...L'autor s'ha buscat la vida, ha indagat en la seva ment per poder mig expressar el que diu al poema. I

Intenta dir les coses d'una manera poc usuals per al vocabulari d'altres autors. L'autor ha de forçar molt el llenguatge i així pot explicar cada pròpia experència.

                  SONET

Quan ella dorm el gaudi somnolent

del vell jardí vibrant de flors i nit,
passant per la finestra sóc el vent,
i tot és com un alenar florit.

Quan ella dorm i sense fer-hi esment
tomba a les grans fondàries de l'oblit,
l'abella so que clava la roent
agulla -fúria i foc- en el seu pit.

La que era estampa, encís i galanor
i moviment ambigu, és plor i crit.
I jo, causa del dol, de la dolçor

en faig lasses delícies de pecat,
i Amor, que veu, ulls closos, el combat,
s'adorm amb un somriure embadalit.


Aquest poema de Rosselló-Pòrcel simbolitza la joventut i el canvi de la infància a l'adolescència. En la primera estrofa, es fa referència a la infància, aquella dolça i feliç, tranquil·la i un tant despreocupada...Un dia qualsevol sen's presenta aquest canvi, aquesta nova etapa, a la que sigui com sigui ens hi hem d'enfrentar. Rosselló interpreta aquest canvi, aquest pas endavant en la segona estrofa quan diu: "quall ella dorm i sense fer-hi esment, l'abella so que clava la roent, agulla-fúria i foc- en el seu pit". En la tercera estrofa l'autor expressa el dol, el malestar que, aquest canvi, sense avís previ ens causa inseguretat i incertesa. L' última estrofa representa la nena, ja dona, quan s'en va a dormir i, es que, Cupido, el Déu del amor li ha llançat la fletxa i això ha despertat en ella nous sentiments, noves experiències i així doncs, esmenta el següent: "en faig lasses delícies de pecat" ja que es presenta aqui la seva inseguretat, pero se suposa que ja ha comprobat aquestes noves sensacions. Tot i això, el poema acaba de forma positiva, i es que de vegades, el fet de fer coses prohibides, té la seva part "bona" i picaresca".