Parla del mar com si fós una superfície i sobre aquesta es troben els núvols i les boires i el cel blau. A sota de la superfície està ple de misteris ben endins.
En la segona estrofa es parla de el vent, la força que excerceix sobre la trava(vela) del vaixell i el mar. Els salts dels dofins donen més bellesa al paisatge i constantment veiem un camí infinit, al final un hortizó al que mai podrem arribar.
En la tercera estrofa s'expressa que aquesta riquesa no es pot definir tan sols amb paraules. La bellesa que contempla és fascinant. Qui tindrà el valor a dir que el poeta...L'autor s'ha buscat la vida, ha indagat en la seva ment per poder mig expressar el que diu al poema. I
