PLUJA BRODADA

Balla damunt la terra

i s'afina, la fina

esgarrifada. Brilla,

renovellada, neta.

Irisa el gris. Rebota

miralls d'ella mateixa,

perdurable de vidre,

despòtica de pedra.

Xarxes lleus, febres primes

l'agafen, l'extenuen,

agonitzant de corbes,

embriaga de puntes.

I ella perfila curts

laberints de fretura,

brins d'aigua, rams de vent,

fugacitats d'agulla.

Comentari

En aquest poema de Bartomeu Rosselló i Pòrcel, l'autor constantment defineix amb paraules poc usuals, el que és per a ell la pluja, el que desperta en el seu interior i al mateix temps, la pau que en ella troba.

En la primera estrofa, la descriu dient que les gotes d'aigua que cauen fan una mena de ball, i només començar, ja trobem una figura retòrica; la personificació. Seguidament parla d'una pluja fina, d'una pluja que quan ens cau sobre la pell ens és agradable i, a més a més, és neta i pura.En la segona estrofa, parla del color que deixa entreveure en l'aire, en l'espai i la brillantor que emet, i fa una comparació amb el destell dels vidres. En el vers novè, parla de la pluja brodada, com si estigués amb uns fils de connexió que són serens i es poden deformar, dient així "agonitzant corbes". En l'última part del poema, Rosselló-Pòrcel segueix fent referència a les gotes d'aigua que cauen del cel, petites, lleugeres, fines i sense soroll, anomenant-les "brins".

SONET MARÍ

És un sonet que fa referència al mar. 
Parla del mar com si fós una superfície i sobre aquesta es troben els núvols i les boires i el cel blau. A sota de la superfície està ple de misteris ben endins. 
En la segona estrofa es parla de el vent, la força que excerceix sobre la trava(vela) del vaixell i el mar. Els salts dels dofins donen més bellesa al paisatge i constantment veiem un camí infinit, al final un hortizó al que mai podrem arribar. 
En la tercera estrofa s'expressa que aquesta riquesa no es pot definir tan sols amb paraules. La bellesa que contempla és fascinant. Qui tindrà el valor a dir que el poeta...L'autor s'ha buscat la vida, ha indagat en la seva ment per poder mig expressar el que diu al poema. I

Intenta dir les coses d'una manera poc usuals per al vocabulari d'altres autors. L'autor ha de forçar molt el llenguatge i així pot explicar cada pròpia experència.

                  SONET

Quan ella dorm el gaudi somnolent

del vell jardí vibrant de flors i nit,
passant per la finestra sóc el vent,
i tot és com un alenar florit.

Quan ella dorm i sense fer-hi esment
tomba a les grans fondàries de l'oblit,
l'abella so que clava la roent
agulla -fúria i foc- en el seu pit.

La que era estampa, encís i galanor
i moviment ambigu, és plor i crit.
I jo, causa del dol, de la dolçor

en faig lasses delícies de pecat,
i Amor, que veu, ulls closos, el combat,
s'adorm amb un somriure embadalit.


Aquest poema de Rosselló-Pòrcel simbolitza la joventut i el canvi de la infància a l'adolescència. En la primera estrofa, es fa referència a la infància, aquella dolça i feliç, tranquil·la i un tant despreocupada...Un dia qualsevol sen's presenta aquest canvi, aquesta nova etapa, a la que sigui com sigui ens hi hem d'enfrentar. Rosselló interpreta aquest canvi, aquest pas endavant en la segona estrofa quan diu: "quall ella dorm i sense fer-hi esment, l'abella so que clava la roent, agulla-fúria i foc- en el seu pit". En la tercera estrofa l'autor expressa el dol, el malestar que, aquest canvi, sense avís previ ens causa inseguretat i incertesa. L' última estrofa representa la nena, ja dona, quan s'en va a dormir i, es que, Cupido, el Déu del amor li ha llançat la fletxa i això ha despertat en ella nous sentiments, noves experiències i així doncs, esmenta el següent: "en faig lasses delícies de pecat" ja que es presenta aqui la seva inseguretat, pero se suposa que ja ha comprobat aquestes noves sensacions. Tot i això, el poema acaba de forma positiva, i es que de vegades, el fet de fer coses prohibides, té la seva part "bona" i picaresca".